Rocio Nogales: L’empresa social respon a necessitats socials reals

“L’empresa social respon a necessitats socials reals i per a això necessita identificar-les de manera conjunta amb els grups d’interès, adaptant poc a poc els productes o serveis oferts i generant dinàmiques d’apoderament real dels actors locals”.

Rocío Nogales Muriel és directora de la xarxa internacional d’investigació EMES, pionera en l’estudi del tercer sector i l’empresa social, des de 2004. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat de Sevilla, Rocío ha completat màsters en Gestió Cultural per la Universitat Carnegie Mellon (Pittsburg, Pennsilvània, EUA), en Història de l’Art per la Universitat de Pittsburg (Pittsburg, Pennsilvània, EUA) i en Administració i Gestió d’Empreses per la Universitat de Lieja (Bèlgica). Està a punt de defensar la seva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona en innovació social i economia social i solidària, amb especial interès en les empreses socials actives al sector cultural. Des de 2011 és membre del Grup d’Experts en Emprenedoria Social de la Comissió Europea (GECES) i al 2016 es va unir al professorat de l’UNED col·laborant amb diversos programes de formació sobre l’empresa social i la innovació social.

La major part d’Empreses Socials a Europa tenen els seus orígens en l’economia social. Ens podries especificar quins són els principals trets identitaris?

El que de veritat caracteritza l’empresa social és la seva enorme diversitat i, sobretot, les diferents formes que presenta segons dos factors determinants: l’entorn institucional en el qual s’ha desenvolupat i la tradició d’economia social i solidària que hi hagi en un determinat territori (sobretot l’existència d’una ciutadania, o “societat civil”, activa col·lectivament). Encara així, es poden distingir tres característiques que defineixen la identitat de l’empresa social: 1) la primacia de l’objecte social, mediambiental o cultural; 2) l’existència d’una activitat econòmica que generi recursos per assegurar la consecució de l’esmentat objecte social, i; 3) la participació activa dels grups d’interès en la governança de l’organització. Existeixen infinits casos intermedis, així com exemples extrems, però aquestes tres característiques que es relacionen amb la capacitat de transformar la societat des d’una activitat econòmica a través de la participació ciutadana es troben a la base de l’empresa social europea. Aquests tres elements expliquen l’arrelament de l’empresa social en la tradició d’economia social i solidària de cada país, encara que l’arribada d’altres pràctiques i formes d’entendre la societat i l’economia han fet que aquesta noció es transformi i s’utilitzi de forma diferent en segons quin context.

Quines entitats (formes jurídiques) podem incloure sota el paraigües d’Empresa Social?

Com deia abans, atesa l’enorme varietat de contextos en els quals han aparegut les empreses socials a Europa, existeixen moltíssimes formes jurídiques sota les quals aquest tipus d’empresa desenvolupa la seva activitat. És interessant veure com s’han desenvolupat aquestes formes jurídiques: la majoria d’exemples a Europa inclouen formes jurídiques preexistents que s’adapten a les característiques de les empreses socials perquè recullin la seva especificitat. Aquest és el cas de les associacions a Bèlgica i França, on se’ls reconeix un marge significatiu per portar una activitat mercantil. En altres països, s’han anat ampliant fórmules legals tradicionals (com les cooperatives socials a Croàcia, Hongria, Itàlia o Polònia o les cooperatives d’iniciativa social a Espanya) o s’ha creat un estatut especial, com la llei belga de 1996 sobre les empreses amb finalitat social (“sociétés à finalité sociale”). També existeix la possibilitat de crear una certificació o reconeixement explícit d’“empresa social” com s’ha fet a Finlàndia i s’està discutint a Polònia. El cas francès és també significatiu ja que la llei de 2014 permet a qualsevol tipus d’empresa sol·licitar la denominació d’“empresa solidàries d’utilitat social” (es coneix com a acreditació ESUS, d’“entreprise solidaire d’utilité sociale”). També s’han promulgat lleis d’empresa social ad hoc (Dinamarca, Finlàndia o Lituània) encara que sembla que el legislador prefereix, sempre que és possible, adaptar una forma jurídica ja existent a crear-ne una de nova.

A Espanya podem distingir dues evolucions formals que han marcat el que es pot considerar formalment empresa social. D’una banda, les fórmules que evolucionen d’una llarga tradició en la prestació de serveis socials i / o béns i serveis a les persones vulnerables i inclouen les cooperatives d’iniciativa social (CIS); les empreses socials d’inserció sociolaboral (inclou dues subcategories, a saber, les empreses d’inserció, IE, i els Centres Especials de Treball d’iniciativa social, i algunes associacions i fundacions que desenvolupen algun tipus d’activitat econòmica. D’altra banda, la llei de cooperatives de 1999 reconeix les cooperatives d’iniciativa social encara que en alguns casos, més que un nou tipus de cooperativa, la “iniciativa social” és una qualificació de les cooperatives de treballadors. De la mateixa manera, “CET” és la designació d’aquelles entitats de responsabilitat l’objectiu de les quals és oferir ocupació remunerada i prestar serveis personals i socials a les persones amb discapacitat.

Més enllà d’aquests marcs legals reconeguts com d’empresa social i més enllà de la inserció socioprofessional, continuen apareixent nous marcs legals per a l’empresa social (per exemple, la cooperativa d’impuls empresarial) així com nous camps d’activitat com són l’energia, l’educació, l’alimentació o la cultura. El futur de l’empresa social passa per activar la participació dels ciutadans en aquestes àrees crucials per al futur de la nostra societat. És per això que l’enfocament dels comuns ha pres arrels tan sòlides en l’àmbit de l’empresa social (sobretot a Dinamarca o Itàlia, encara que comencen a arribar a Espanya): el seu potencial de desenvolupament en la governança dels béns comuns és enorme.

Quins són els principals reptes per al desenvolupament de l’Empresa Social?

En el dia d’avui, diria que els dos reptes més evidents per al desenvolupament de l’empresa social a Europa són la falta de reconeixement i la difícil articulació de la comunitat d’actors relacionats amb l’empresa social. D’una banda, falta reconeixement per part de la ciutadania i de les administracions públiques. Quan dic ciutadania em refereixo a tota la ciutadania, és a dir, cal arribar a totes aquelles persones que no participen de forma activa o estan en contacte amb l’àmbit de l’acció ciutadana i col·lectiva. Perquè l’empresa social representa un vector de desenvolupament econòmic i territorial però sobretot perquè es basa en la participació i apoderament (cívic, econòmic i polític) real de les persones que s’hi involucren. Respecte a la falta de reconeixement de les administracions públiques, més enllà del seu desconeixement o ignorància, una limitació clara és limitar el seu suport a accions puntuals i superficials. Ens trobem que els representants de les administracions no estan familiaritzats amb les característiques i la potencialitat de l’empresa social o que només coneixen una forma concreta i concepció restringida de la mateixa. Des d’aquest punt de vista cal impulsar iniciatives que serveixin per crear ponts entre la gestió del públic i l’empresa social (com aliances, col·laboracions o clàusules socials) així com connexions entre administracions locals que donen suport a l’economia social i solidària i l’empresa social (xarxes de municipis i ajuntaments, com que hi ha a Catalunya des de 2015). Penso que el futur de l’empresa social no passa únicament per un suport directe a elles sinó també als diferents elements de l’ecosistema en el qual es mou. No serviria de res tenir empreses socials fortes que es troben al mig d’un desert: és per això que cal estudiar i desenvolupar mecanismes de suport de tots els actors que formen l’ecosistema de l’empresa social en un territori concret.

D’aquí la importància que les diferents tradicions a partir de les quals ha evolucionat l’empresa social s’asseguin a la taula i estableixin un diàleg sobre el qual poder construir una acció comuna. No podem quedar-nos en un combat dialèctic quan necessitem consensuar les bases que ens uneixen, deixant sempre espai per a debats sobre fronteres i límits.

En la majoria d’Europa, la inserció sociolaboral ha estat una de les locomotores que ha obert camí de l’empresa social per ser reconeguda i desenvolupar-se a través dels estats membres. De fet, va ser la primera forma d’empresa social que va començar a estudiar-se a finals dels anys 90. Aquest pes de la inserció sociolaboral com a definitori de l’empresa social podria limitar el potencial de l’empresa social com a institució amb possibilitat de fer front a les transicions (socials, energètiques, polítiques, econòmiques…) tan urgents a les que ens enfrontem. De fet, en alguns països com Eslovàquia, l’empresa social ha estat limitada a la inserció socioprofessional fins a l’any passat, en el qual comença a entreveure’s una prometedora obertura. Així, amb una societat civil implicada i un entorn de suport, el camp d’actuació de l’empresa social ha demostrat ser molt ampli i en contínua evolució.

De cara al futur, quin impacte es preveu que tingui l’empresa social en el mercat global?

Sempre he trobat difícil parlar d’empresa social i mercat global pel radicalment oposat de les dinàmiques que impulsen ambdues nocions. D’un costat, l’empresa social deu la seva força (inclosos els recursos per funcionar) principalment a la connexió directa amb els actors del territori en el qual apareix (encara que també pot existir una “comunitat virtual”, dispersa geogràficament, que constitueixi el marc de referència d’una empresa social concreta). La idea d’objectius i processos pensats i duts a terme de forma conjunta amb aquests actors és fonamental per nodrir els valors sobre els quals es basa aquest tipus d’empresa. D’altra banda, el mercat global, tal com es concep de forma majoritària, es basa precisament en el contrari: es busca una ràpida adaptació en cada nou context, responent als dictats de l’oferta i la demanda i, gairebé sempre, des d’una perspectiva extractivista. L’empresa social respon a necessitats socials reals i per a això necessita identificar-les de manera conjunta amb els grups d’interès, adaptant poc a poc els productes o serveis oferts i generant dinàmiques d’apoderament real dels actors locals.

Amb això no vull dir que no existeixin empreses socials amb una marcada ambició global, però el com duen a terme aquesta expansió és fonamental. De fet, penso que el model de creixement més natural de les empreses socials té una imatge molt poderosa en la naturalesa: les maduixes. Aquesta fruita creix generant una nova planta a partir del creixement de la planta original gràcies al fruit, que cau una mica més lluny d’on va néixer. Aquesta imatge em resulta molt útil a l’hora de pensar en un entorn d’expansió global per a l’empresa social. Les administracions públiques poden tenir un impacte fonamental en aquesta àrea donant suport a la capacitació de les empreses socials, la posada en xarxa amb altres actors i la facilitació de processos als països objectiu (per exemple, l’establiment de contactes i finançament inicials). L’exemple d’ACCIÓ a Catalunya és un dels més inspiradors que conec en aquest àmbit. A més, en relació amb el dit anteriorment, una comunitat d’actors unida sota el paraigua d’empresa social podria ser clau en la generació d’intercanvis entre els diferents elements de l’ecosistema a nivell municipal, regional, nacional i internacional.

El desenvolupament de l’Empresa Social està directament vinculat al coneixement i reconeixement per part de la societat. A Catalunya estem treballant en la creació d’un marc normatiu específic, creus que aquesta iniciativa pot afavorir el desenvolupament?

Com he comentat a la pregunta número dos, existeixen diferents maneres de desenvolupar marcs normatius que donin suport al desenvolupament de l’empresa social. Des de la meva experiència, he vist que ja sigui una llei general específica sobre empresa social, una adaptació d’una llei anterior, un reconeixement fiscal, un sistema de certificació, etc, hi ha dos elements decisius per a l’èxit de la iniciativa en termes d’acceptació per part dels actors: el (re)coneixement de la trajectòria històrica de les diferents branques que componen la comunitat de l’empresa social en un determinat territori i la implicació directa dels diferents representants de l’esmentada comunitat en el procés de creació del marc normatiu en qüestió. L’existència d’una comunitat d’economia social i solidària de llarga trajectòria, vibrant i compromesa a Catalunya i l’alt grau de reconeixement de la mateixa per les diferents administracions públiques fa suposar-ne una alt nivell de comunicació i intercanvi entre ambdues. El desenvolupament del marc normatiu a què es fa al·lusió aquí ofereix una oportunitat per a l’acció coordinada en un moment d’urgència social, mediambiental i política que faciliti la consolidació de l’empresa social a Catalunya, incorporant experiències internacionals així com nous actors i enfocaments que han aparegut en els últims anys.

Font: www.treball.gencat.cat