[Reportatge] El cooperativisme com a antídot a la precarietat del sector cultural

En el marc del Programa d’Economia Social 2019 de la Direcció General de l’Economia Social, el Tercer Secor, les Cooperatives i l’Autoempresa s’estan preparant 15 reportatges sobre l’economia social que volen recollir alguns temes d’actualitat relacionals amb aquest model.

Aquests reportatges es publicaran al Nació Digital de manera continuada fins a final d’any, i els podeu llegir tots en aquest enllaç.

A continuació us presentem el més recent,

El cooperativisme com a antídot a la precarietat del sector cultural

Txarango, Versembrant i Cultura21 són tres cooperatives culturals que repassen els seus processos de constitució i defensen els valors del cooperativisme per tirar endavant en un sector especialment delicat per les condicions de treball.

 

Set mesos actuant per vuit països diferents i oferint una quarantena de concerts que, en alguns casos, van fregar els 20.000 espectadors. Fa poc menys d’un any, Txarango va tancar l’última gira amb unes xifres absolutament superlatives que, simplement, escenifiquen una branca més del seu projecte. S’han convertit en un dels grups de referència del panorama musical català però tot just l’any 2011 Txarango gravava el primer disc en un mar de dubtes laborals, sent part d’una associació que els tramitava les altes i els facturava els bolos. També ells, els de les entrades exhaurides, escenaris a rebentar i projectes exitosos, han patit la precarietat laboral que es viu en el sector cultural.

“Al cap d’uns anys de ser SCP, vam entrar en contacte amb la gent del Festival Esperanzah!. Al Baix Llobregat tenen un pol cooperatiu súper potent i ens van dir que en realitat érem una cooperativa perquè funcionàvem i pensàvem com a tal”. Àlex Pujols, baixista de Txarango, recorda el procés de transformació del grup, una evolució molt comuna en el sector cultural que és un àmbit en que apareixen un munt de cooperatives incapaces de destriar la forma del fons.

Perquè la forma gairebé ve de sèrie. “És que no ens hem plantejat cap altre format, era absurd plantejar-nos una alternativa”, afirma amb rotunditat Pau Llonch, impulsor de Versembrant, un projecte que a través de l’art urbà i el hip hop fomenta la consciència crítica. Justament aquest setembre, Versembrant completarà el traspàs formal a cooperativa com a forma jurídica. Ara bé, què passa amb el fons? Perquè resulta interessant per a una iniciativa cultural constituir-se en cooperativa?

Perills i misèries del món cultural

El sector cultural va a l’alça i s’ha convertit en un element central gràcies a esdeveniments constants, a la capacitat de moure espectadors de diferents perfils i a una presència puntal als mitjans de comunicació. Però darrere d’aquesta gran cortina, què s’hi amaga? Quina és la situació dels treballadors culturals? La discontinuïtat, l’absència de drets i protecció social i la vulnerabilitat davant d’empresaris i institucions condueix a una precarietat perillosa que obliga a protegir-se. La imatge idealitzada de músics, actors o escriptors –aquella vida boja i bohèmia- xoca amb la realitat i lluny dels focus la precarietat pren un paper perillosament principal que sovint els obliga a compaginar feines per a poder subsistir, a dedicar hores a assajos no remunerats o a sobreviure sota la condició de becari en règim de pràctiques. És així com l’alternativa de les cooperatives culturals pren força i es presenta com una opció en auge.

“Vam néixer al 2011 com a cooperativa en tots els sentits, en la forma jurídica i organitzativa però també per filosofia. Cultura21 és el paraigües que engloba diferents iniciatives; el projecte mare és l’editorial Tigre de Paper, però també hem desenvolupat nous projectes com la Fira Literal i la revista Catarsi. I ara tenim més idees en ment que sortiran en breu. Hi estem treballant”. Marc Garcés és un dels socis de Cultura21 i alhora editor de Tigre de Paper.

Fa tot just un any a Cultura21 eren quatre treballadors però n’han anat incorporant paulatinament i ara ja en són vuit perquè el projecte creix i apareixen noves iniciatives. I és aquí on un dels punts forts de l’estructura cooperativa pren rellevància: la diversificació de tasques. “Compartim estructura, els recursos humans, l’espai cooperatiu, cadascú en el seu àmbit però repartint-nos les decisions, els consells… Tenim una mateixa línia editorial, filosofia, projecte polític… i ens agrada anar de la mà. Entenem la col·lectivitat com a motor de tot plegat”.

El mateix passa a Versembrant, “és un tipus de projecte en que tots realitzem tasques similars, venim del món de la música i el rap i també de la producció musical”, remarca Pau Llonch. El seu és un projecte que va néixer d’uns tallers que feien fa vuit anys. Cada vegada tenien més demanda i “així, de forma natural, va aparèixer la inquietud de donar-li un cos més consistent. No només pels tallers sinó també amb la idea d’organitzar el col·lectiu en materials audiovisuals o poder gravar els xavals dels tallers. Però és que ens trobàvem que a tot això havíem de sumar-hi les qüestions administratives. Aleshores, al voler donar escala al projecte, vam haver de fer un pas cap a una societat i aquí només vam plantejar-nos la cooperativa. Tenir rols de propietat d’uns sobre els altres no ens entra al cap”.

El de Versembrant és un projecte que, d’alguna manera, requereix de la complicitat de la comunitat educativa perquè els seus tallers entren als centres. No deixa de ser un projecte educatiu en el qual treballen el pensament crític. “Parlem de discriminació, d’extrema dreta,… Sí que entra un discurs polític però és que, al final, l’aposta clau que fem és la d’introduir a través de l’art i la creativitat, el llenguatge poètic. Això és diferent al que es treballa als centres!”. I és seguint aquesta via que Versembrant fa camí. Treballen habilitats, tècniques i recursos mètrics amb la rima. Sembla complicat però “és que venim d’aquest món i ens posem la gent a la butxaca. Sense pretensions, eh!”.

A Txarango el pas a cooperativa els ha permès tenir un sou mensual “que genera el grup i que són reserves per a quan parem. Això sí que és una cosa que els grups de música hem de tenir present, quan pares per fer un disc i per fer projectes. La remuneració va en funció del treball i no ens repartim els beneficis a finals d’any. Aquestes coses no les podríem fer si no fóssim cooperativa”.

Són conscients de les dificultats que es viuen en l’àmbit de la cultura, i en el de la música en particular, “és que hi ha molta inestabilitat, moltes èpoques que no tens ‘bolos’, i si has de pagar la Seguretat Social de deu persones si estàs parat, els costos són molt elevats. Crec que és un valor afegit ser cooperativa i, tot i que nosaltres som pioners aquí, hi ha molta gent que encaixa en aquest model. El 90% dels grups de música que conec no tenen una visió capitalista del món, és a dir, que l’economia social i solidària els encaixa molt més”. Àlex Pujols ho té clar i, en aquest sentit, sentencia que “aquesta també és una de les grans armes del cooperativisme, que si vas fent xarxa acabes generant llocs de treball per cobrir les necessitats que tens”.

Colze a colze per sumar 

I és que la necessitat d’intercooperar i articular projectes compartits –no només dins la pròpia cooperativa sinó amb d’altres projectes- ve acompanyada del fet de sentir-se part d’una altra manera d’entendre i viure la cultura. “Sí, treballem força amb d‘altres cooperatives en funció dels projectes”, sosté Marc Garcés. “El consum amb Som Energia, ara hem engegat unes iniciatives també amb Tandem Social i amb CoopSalut. Per la Fira Literal treballem amb l’impremta Foli Verd de Gràcia, intentem fer projectes conjunts amb editorials cooperatives com Pol·len, Contrabandos o Sembra Llibres… Hi ha una relació mercantil però també existeix la vinculació política”.

Darrerament, des de Cultura21 s’han implicat en una iniciativa de magnitud com és la Festa del Riu de Manresa, “i això demostra que estem implicats en el món de l’economia social, no només som cooperativa per una qüestió jurídica. Hem de fer xarxa. Hem entrat a la XES i participem a la FESC i som sòcies de Coop57; ara que hem crescut aquesta és una de les nostres apostes. Ara que som gent, destinem esforços a això. I és que, a més, tot és útil. Impulsar projectes com la Festa del Riu ens aporta, alhora, la garantia que suposa estar recolzats per gent amb anys d’experiència, amb projectes sòlids. També treballem molt amb l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central i això és molt important per tal que tothom et tingui en compte, perquè vegin que el teu és un projecte solvent i en creixement”.

La presència dels diferents Ateneus Cooperatius repartits al llarg del territori és cabdal per a l’arrencada i manteniment de les diferents iniciatives. A Txarango l’acompanyament els el va fer l’Ateneu Cooperatiu del Baix Llobregat i, ja en la fase final, l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central. I també el Projecte Singulars, que com els Ateneus penja del Programa d’Economia Social de la Generalitat, és un pilar cabdal on es poden agafar diferents projectes per créixer. És el cas de Cultura21 i també de Versembrant, “el Projecte Singulars ens ha permès accelerar el procés de constitució”, apunta Llonch.

La llista de cooperatives culturals és llarga i s’hi sumen noms –per dir-ne només alguns- com els de la discogràfica Propaganda del Fet o grups musicals com Zoo, Ebri Knight, The Penguins i les Balkan Paradise Orchestra, que han compartit coneixement i assessorament amb Txarango. També l’Harmonia de Sant Andreu, l’Ateneu Popular de Nou Barris o la Casa Orlandai a Sarrià, La Ciutat Invisible, La Carbonera, Drac Màgic, Metromuster, Coop de Circ, L’Escola de Música del Palau, Quesoni a Cardedeu, Tinta Invisible o L’Apostrof són referents en diferents àmbits culturals.

I a França, amb la Coopérative d’Activité et d’Emploi Culture o els pols territorials de cooperació econòmica de la cultura, a Bèlgica amb SMart Coop, a Itàlia amb CoopeCulture, al Canadà amb Stocksy United, a Gran Bretanya amb Cultural Coops o amb les Trobades Internacionals de Cooperatives de Cultura que es fan a Xile, l’Argentina i l’Uruguai.

Hereves d’experiències reeixides com Abacus o les capçaleres del grup SOM

Les noves cooperatives culturals segueixen l’estela d’altres de més consolidades i molt més recorregut, com poden ser Abacus o el grup SOM, l’antiga cooperativa Cultura 03. Abacus, cooperativa nascuda el maig de 1968 a partir de la iniciativa d’un grup de mestres i famílies vinculats a l’Associació Rosa Sensat per facilitar l’accés a productes de qualitat i a bon preu per a l’educació, la cultura i l’esbarjo, té actualment 926.000 socis de consumi 541 socis de treball, a més de 49 botigues distribuïdes en 37.845 metres quadrats de superfície de venda.

VIDEO

Abacus també és una de les cooperatives beneficiàries del programa Singulars de la Generalitat d’aquest any, amb un projecte per incorporar nous usos a les botigues per oferir a les organitzacions ciutadanes, a la comunitat escolar i a les iniciatives d’economia social i solidària un espai pròxim on trobar-se, oferir serveis i productes i desenvolupar-hi activitats.

Per la seva part, SOM, després de deu anys com a Grup Cultura 03, es refunda el 2016 amb la voluntat d’unir esforços i implicar-se en la construcció d’una indústria cultural sòlida i al servei del país. Ara mateix SOM es presenta com la cooperativa catalana líder en els sectors de la cultura, l’edició i la comunicació. Aglutina algunes de les marques més importants del país dedicades a la producció de continguts culturals, editorials i audiovisuals en diferents formats. Entre aquestes marques hi ha Sàpiens, Cuina, Descobrir, Ara Llibres, Amsterdam, les capçaleres dels diaris Som o Batabat.

De fet, tot i el bon moment actual de les cooperatives culturals, al llarg de la història ja trobem referents com el de l’Agrupació Cultural Cooperativista de l’any 1925 a Barcelona, una associació de grups culturals obrers i cooperativistes que practicaven el teatre popular o impulsaven diferents disciplines com l’aprenentatge de llengües, l’educació física o l’excursionisme. Més endavant, al llarg dels anys seixanta i setanta, ja a l’ocàs del franquisme, van aparèixer multitud d’iniciatives associades a la contracultura i als nous formats com ara llibreries, grups teatrals o companyies de dansa. Van ser la llavor de la llarga llista que s’ha estès arreu del territori, molt més enllà de Barcelona, provocant l’aparició de projectes com els de Txarango, al Ripollès; Versembrant, a Sabadell, o Cultura 21, a Manresa.